dijous, 3 de maig del 2018

EL REBOST DE LA VALL (Programa 7_3.0)

EL CAFÈ DE PIPA 3.0
PROGRAMA 7_2ª TEMPORADA
(02-05-2018)
L'audició del programa la podeu escoltar en aquest enllaç:
http://www.ivoox.com/rebost-vall-dimecres-2-maig-audios-mp3_rf_25745174_1.html
1 de maig. El moviment obrer a La Vall d'Uixó
Origen de l'1 de maig
La proclamació de l'1 de maig com el dia mundial dels treballadors té origen en el Congrés de la Internacional Socialista en 1889, en record dels "màrtirs de Chicago" al qual va assistir Pablo Iglesias,  per a que en tots els països i ciutats, els treballadors reclamessin la reducció de la jornada laboral a les vuit hores.
En el cas particular d'Espanya, aquesta celebració va ser secundada també fins a la dictadura de Primo de Rivera.
Durant la dictadura militar de Primo de Rivera, les manifestacions públiques de tot tipus estaven totalment prohibides i per tant, a Espanya no es va celebrar el dia del Treball des de 1923 fins 1931 amb la República.
Durant la República es va celebrar amb normalitat.
Amb l'esclafit de la guerra civil i la instauració de la dictadura de Franco es va tornar a llevar durant la primera etapa i instaurar-se en el tardofranquisme sota l’advocació de San José Obrero o Artesano però amb una forta repressió.
Finalment amb la democràcia es recupera amb normalitat a partir de 1978 fins ara.
La Vall d’Uixó en la majoria de tot aquest temps sempre s’ha mostrat com una ciutat reivindicativa i lluitadora.
Però el moviment obrer és molt anterior a la proclamació d’aquesta data de l’1 de maig. Farem un recorregut dins de l’àmbit del poble de La Vall d’Uixó.
Antecedents
· Des del segle XVII  l’artesanat de l’espardenya constitueix el 40 o el 50 % de la població activa de La Vall d'Uixó. Hi treballaven 500 persones que formaven gremi amb els soguers.
· El 29 d'octubre de 1673, els representants dels Espardenyers i Corders, demanen al Consell de la Vila de la Vall d'Uixó, que s'aprovin les ordenances per regir el "Gremi i Ofici d’Espardenyers i Corders"
· En el segle XVIII hi havia 300 fabricants.
· El 24 de maig de 1748 es crea el Gremi d’espardenyers i corders.
· En 1795 contava amb 400 artesans i 100 dones.
· El desembre de 1877 i l’octubre de 1881 ja s’havien declarat en vaga. Ambdues vagues havien acabat en desfeta.
· La primera manifestació del moviment social catòlic local, es produeix l'any 1889, amb la creació del "Circulo Católico de obreros” pel pare Vicente amb la tutela de les elits dels poders econòmic i eclesiàstic.
Inicis del segle XX
· En 1901, Francisco Ten Gregori  funda la “Sociedad Cooperativa de Obreros Alpargateros La Luz del Porvenir; un any després impulsarà la  Cooperativa de Obreros Agrícolas. Les dues eren de caràcter socialista adscrites a la UGT.
· En 1901 i per mitjà d'una vaga, la societat obrera va obtenir millores salarials d'un 25%.
· El 1903,Vicente Joaquín Fenollosa Casanova, conegut com "Ximet el Xin", va fundar les Societats Obreres de la UGT de Vall d'Uxó  (Societat de espardenyers, Societat d'Obrers Agrícoles ...), després d'una vaga dels treballadors de la indústria espardenyera. També va crear l'AS i del Centre Obrer El Faro.
· El 1904, es fa una vaga general declarada per la societat obrera per combatre la venda d'espardenyes per sota del preu convingut entre patrons i obrers; ja no es tractava d'un litigi salarial, sinó de les condicions de la comercialització del producte.
· En 1904 i per respondre a l’agrupació socialista, el Vicari del Sant Àngel, Mossèn Facundo Manzana va fundar  la "Cooperativa de Crédito y Producción del Gremio de alpargateros"  sota el patronatge del Sant Crist del Calvari, i el Sindicato Agrícola o Gremio de Labradores de Vall de Uxó, decret que signa el bisbe de Tortosa en 19 de desembre.
· En 1908 a La Vall es va fundar la Cooperativa Socialista.
· 1910. Es crea la Federació Estatal de Societats Espardenyeres
· Però en 1911, torna a ser el P. Vicent qui impulsa sota la tutela del rector del Sant Àngel, Santiago Obón, el Sindicato-Caja de Vall de Uxó, “caja de obreros católicos para socorros, anticipos y préstamos”, amb el nom i patronat de la Sagrada Família en la qual ja formaven part tant Espardenyers com agricultors, estant recolzada i patrocinada per la patronal (entre els quals estaven D. Silvestre Segarra), en la seva idea de controlar el màxim possible a les associacions lliures dels treballadors
· En 1914 amb l’inici de la I Guerra Mundial, a causa de la pèrdua del mercat d'exportació cubà, durant el conflicte, fins al 60% dels espardenyers de Castelló va arribar a trobar-se sense faena, i també la resta de centres espardenyers de la província va augmentar la desocupació. A La Vall d'Uixó, els encàrrecs de l'exèrcit van evitar una crisi de treball semblant.

CAP A UNA POLÍTICA SINDICAL COMUNA: L'ONADA DE VAGUES DE LA POSTGUERRA (I guerra Mundial, 1914-1917)
· El 1918, després d’unes reivindicacions a la Vall s’aconseguiren pujades salarials entre el 20% i ei 25%.
· El 12 de febrer de 1919 es produeix una vaga davant la negativa dels patrons d’un augment de sou.
· El 1919, Joan Barceló, líder sindical d'Elx, va proposar iniciar una campanya salarial conjunta de les societats obreres d'Elx, Castelló, Caravaca, Llorca, Cervera i Vall d'Uixó per a unificar els salaris i la jornada dels espardenyers de tota Espanya.
· El 1919 la situació s'agreuja, i després del 1 de Maig, festa del treball a la qual
segueix un augment en les reivindicacions obreres, tres vagues simultànies es declaren a principis de juny a Castelló, demanant un augment del 40% mentre que els patrons només ofereixen un 20%, a la Vall d'Uixó (11/07/1919.)
· El 10 de juny declaren vaga els espardenyers (els soguers no).
o   A Castelló es treballa en 7 telers.
o   En Vila-real en 1
o   A La Vall d’Uixó l’atur és total.
· El 22 de juny de 1919 la situació de la vaga era la següent:
o   4.000 obrers i obreres a Castelló
o   1800 a La Vall d’Uixó
o   Més d’un miler a Vila-real
La patronal el 10 de Juliol, després d'un mes de vaga signen l'acord.
· Uns mesos després (1919), les societats d'obrers espardenyers en una assemblea estatal que va tenir lloc a Castelló demanaven la jornada de vuit hores i un salari mínim de 5,50 pessetes diàries. El congrés va acordar que totes les societats farien les reclamacions a la primeria de l'octubre del 1919. en el cas de La Vall d’Uixó va ser el 27-10- 1919.
Al poble de la Vall d'Uixó els obrers estan dividits en dues societats: catòlica o groga i vermell. La primera, no va acudir a la vaga i va continuar treballant amb els patrons associats, la vermella, no associats que accepten les seves bases, distribuint-se la feina per torn ja que no era suficient per arribar a tots els obrers vermells. En aquesta situació va continuar esperant, que s'arribi a una normalitat completa, després de la solució de la vaga de la capital.
· el 1919 es crearan el Sindicat Agrícola Catòlic i el Sindicat d'Obrers Catòlics, recuperant la iniciativa de 1904.

Dècada dels 20
· Els problemes tornarien a la dècada dels 20. En part, pel començament de la fabricació de sabates a la Vall d'Uixó per l’empresa de Silvestre Segarra, que havia dirigit el creixement espardenyer en els anys anteriors i va establir la primera nau per a la fabricació de sabates.
· En la campanya de l'estiu i la tardor del 1920 es van mobilitzar prop de 30.000 obrers espardenyers per a aconseguir la introducció de la jornada de vuit hores i augments salarials. En una onada de conflictes sense precedents es van declarar vagues a Crevillent, Castelló de la Plana, La Vall d’Uixó i Vila-real, en l’àmbit valencià, aconseguint-se augments salarials entre el 12% i el 25%.
La vaga, convocada simultàniament a Castelló, La Vall d’Uixó i Vila-real, seria, en paraules del diari republicà El Clamor, la
(...) más trascendental de cuantas hemos presenciado en esta provincia, pues sabido es que, aparte de la clase jornalera, el oficio de alpargatero es el más numeroso, ya que está integrado por cientos de hombres y miles de mujeres (...) ascendiendo a cerca de 4.000 las obreras y obreros parados en Castellón, 1.500 en Vall de Uxó y cerca de un millar en Villarreal.
· El 1921 va esclatar un nou conflicte quan els fabricants van anunciar que reduirien els salaris un 35% per establir-los al mateix nivell que en altres centres espardenyers.
· A mitjan 1922 i després d'una breu vaga, el Sindicat del Ram de l'Espardenya i la Federació Patronal van acordar finalment una plantilla que establia un augment salarial del 15%, amb preus equivalents als d'abril del 1920.
· Però aquesta plantilla va ser de nou corregida a la baixa pels patrons a l'octubre del 1922.

S’inicia una crisis del sector
· Un reflex d'aquesta crisi va ser la progressiva pèrdua d'afiliació i la reducció de l'extensió geogràfica: al novembre del 1922, els 6.200 afiliats de la FNE provenien quasi exclusivament de seccions de Castelló de la Plana (35%) i la província d'Alacant (61%), la majoria d'Elx.
· El 1922. en la UGT figuraven seccions de Castelló de la Plana, Vall d'Uixó i Vila-real, les seccions alacantines d'Elx i Crevillent, i també les seccions de Llorca i Blanes com a membres de la FNE. A més a més, hi havia seccions de Logroño, Novelda i Yecla, afiliades a la UGT sense haver ingressat en la FNE.

La dictadura de Primo de Ribera
Quan el colp d'Estat de Primo de Rivera va obligar a suspendre en un primer moment les activitats de les societats obreres socialistes.
La Federació d'Espardenyers de la UGT es va topar amb una ofensiva combinada, ja que afrontarà el lockout (tancament de la patronal).
· En 1926 l’UGT celebra el seu congres a La Vall i en el que ens constata la crisis sindical on sols es produeix la incorporació de la secció de Cervera de Alhama, amb 833 associats.
A pesar del lleuger creixement del nombre d'afiliació del sector espardenyer dins la UGT valenciana entre 1920 i 1922 (de 4.583 a 6.034 afiliats), el seu pes relatiu va baixar del 33% al 17,7% de la UGT del País Valencià. En canvi, el nombre d'afiliats del sector agrari va créixer de 5.064 persones (36,4%) a 21.960 persones (64,4%). Dins el conjunt dels afiliats de la UGT, els espardenyers van aportar entre el 2,4% (5.036 afiliats) el 1920 i el 3% (6.320 afiliats) el 1922.
SINDICATS AGRICOLAS A LA VALL D’UIXÓ
· Sindicato agricola San Isidro Carrer Joaquin Costa, 8. Data de reconeixement: 22/05/1920.
· Sindicato Agricola Cooperativa y Caja de Ahorros del Centro. Carrer Blasco Ibáñez, 2.  Data de reconeixement: 3/1/1920.
· Sindicato Agricola Junta Local de Ganaderos “ La Oveja”, Carrer Concordia, 10. Data de reconeixement: 26/8/1929.

II República (1931-1936).
1931: Festa oficial
Poques setmanes després que es proclamés la Segona República, el seu govern provisional va acceptar la proposta de Largo Caballero, ministre de Treball, i va establir l'1 de maig com a festa oficial a tot el país.
Des de 1931 fins al 1936, el dia del Treball va ser commemorat a les principals ciutats espanyoles. A La Vall d’Uixó també es celebrava.
Foto de Ricardo V. Segarra Forner
Repercussió a La Vall
· El 29 de març de 1931 es convoca una manifestació pro-amistia convocada per republicans i socialistes presidida per una pancarta amb el lema: Justicia, Libertad, Trabajo” i la imatge del capità Fermín Galán Rodríguez (convertit en màrtir de la República al ser afusellat després d’un consell de guerra per la seva participació en la sublevació de Jaca contra la Monarquia de Alfonso XIII) va recórrer els carrers de La Vall.
· El 25 de Novembre de 1931 les Societats de la Construcció del Calçat de la Vall d'Uixó afectes a la U.G.T., demanen urgentment la necessitat d'un contracte col·lectiu de treball que reguli les condicions de treball i salaris.
· En 1932 es fundaren dos Cooperatives d’ideologies oposades, La Protectora (fins 1952) i la Socialista o Faro (fins 1940).
· En 1932 es va formar un Jurat Mixt de Sabateria:
-- la representació patronal requeia en l’empresa Silvestre Segarra e Hijos (640 operaris)
i l’obrera s’elegiria entre:
-- La Sociedad de Obreros El Despertar (254 afiliats),
-- Sindicato de Trabajadores en fàbriques i Industries de la Vall d’Uixó (170 socis) i
-- Sociedad Feminista La Aurora (1060 socis)
Les eleccions foren en agost. Les dues grans cooperatives espardenyeres, la catòlica i la socialista es van unir per sumar forces.
-- Així en setembre de 1933 van aconseguir la subhasta de calcer pera l’exèrcit.
     -- Durant els anys 1932 -1935 aparegueren un gran nombre d’associacions com:
o   La Luz del Porvenir,
o   Adelante Sogueros y Rastrilladores,
o   La Paz,
o   La Esperanza, etc
 i sindicats com:
o   Sindicato Obrero de Alpargateros Católicos,
o   La Amparadora,
o   La Verdad, etc.
Reivindicacions obrers Foto de Ricardo V. Segarra Forner
La guerra civil
Però durant la guerra civil, Franco va declarar el dia del Treball com un dia de moviments subversius i es va prohibir la seva celebració pels seus nexes marxistes i republicans.
A canvi, des de 1938, es va canviar la data de la celebració del dia del Treball al 18 de juliol com una "exaltació del treball"

El franquisme
EL SINDICAT VERTICAL DE LA PELL
Era l'encarregat al principi d'aplicar les directrius autàrquiques en el sector. El Sindicat es va convertir en l'organisme representatiu de la patronal i, tot i gestionar la distribució de quotes i participar en la fixació de les taxes, va pressionar constantment per acabar amb aquesta intervenció en la indústria.
En aquesta estructura a Silvestre Segarra se li autoritzava qualsevol  importació sol·licitada i que se li acceptessin les seves propostes de preus. Aquest era el tipus d'empreses que els polítics de l'autarquia tenien com a model i no van dubtar a donar-li suport.
En el III Consell Sindical Industrial de la Pell celebrat en 1944 es queixava de l’existència de fabricants privilegiats com era el cas de l’Empresa Segarra:
· En juliol de 1945 va aconseguir una tercera part dels subministrament per l’Exèrcit de Terra.
· En 1949 tenia adjudicat una quota  de més d’un milió de kilograms de sola, es a dir, el 95% del que corresponia a la província de Castelló i més del 5% del total de la sola distribuïda, quan la seva capacitat productiva no sobrepassava el 4% del total nacional.
· En l’estiu de 1944, quan es va decretar restriccions en el tall del fluid elèctric en el que devia de efectuar durant tres dies a la setmana, com la resta d’empreses de la C. Valenciana, se li va compensar donant-li subministrament el diumenge i durant més hores al llarg de la setmana, fins completar la seva producció normal.
· Per contra en l’any 1959 els treballadors rebien els salaris mínims reglamentats.

La tornada a l'1 de maig, per ordre del Vaticà
El 1955 Pius XII va introduir en el calendari religiós l'1 de maig com a celebració de Sant José Obrero o Artesano. Els valors del nacionalcatolicisme del règim franquista van acceptar aquesta festivitat però li van traspassar l'organització i control a la Falange i l'Església.
Així que a partir de 1957 l'Organització Sindical Educació i Descans organitzaria tots els anys el dia 18 de juliol, un espectacle anomenat "demostració sindical".
Grups de treballadors i treballadores, entre els quals es trobaven els treballadors de l'Empresa Segarra, realitzaven exercicis gimnàstics i folklòrics davant el dictador a l'estadi de Chamartín.
No obstant això, els anys més durs de la postguerra havien passat i l'oposició a la dictadura i els conflictes socials creixen per tots els racons d'Espanya. Els sindicats que no estaven agrupats en el Sindicat Vertical comencen a ressorgir a nivell clandestí i pel nord del país, es veuen les primeres vagues, mobilitzacions i protestes durant els anys 60.

La lluita de classes
S’inicia un període de continues reivindicacions laborals amb l’aprovació de la Llei de Convenis Sindicals, que aboquen als primers conflictes importants on l’Empresa Segarra (4000 vaguistes) pren un protagonisme nacional en el que seria l’inici d’una lluita contra el canvi del sistema capitalista i que ocuparia des de l’ultima dècada del franquisme al canvi polític després de la mort de Franco amb el pas de la transició i la instauració de la democràcia.
Els primer aturs s’iniciaren l’any 1959.
Aquest període donaria per un programa complet; però com encara és recent, forma part de la memòria de la major part de la població de la Vall. Parlaré dels seus inicis on l’església de La Vall va tindre molt a veure en l’organització sindical del nostre poble, aprofitant la celebració religiosa de l’1 de maig decretada pel Vaticà.

La llibertat social i els moviments sindicals. Participació de l’església.
L’Acció Catòlica que havia estat refundada pel Papa Pio XI en 1.928 en España, després de la Guerra Civil, va rebre un fort impuls dels bisbes espanyols. I és que un dels primers problemes amb què es va trobar l'episcopat espanyol  va ser la de fer entendre a molts dirigents de la nova Espanya sorgida després de la Guerra Civil, començant pel mateix Franco, que pel fet de que totes les institucions oficials de l'Estat fossin de per si "catòliques" el ser aquest oficialment catòlic, això no significava el que l'Església no tingués el dret de crear els seus propis organismes al marge del Estat, ni tingués perquè integrar les seves organitzacions en organitzacions similars de l'Estat.
Així que al setembre 1946 es va crear la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) i la Juventud  Obrera Catòlica. (JOC).

La celebració de l'1 de maig
Amb aquestes premisses s'apropava la festa de l'1 de maig, per l’any 1967 i que s'havia de celebrar a Almassora amb Missa presidida pel bisbe, un acte públic al cinema Windsor i dinar de germanor a l'ermita de santa Quitèria. Aquests actes estaven organitzats per l'HOAC i la JOC, tant en les seves branques masculina i femenina.
Durant aquest procés La Vall d’Uixó no estava al marge, és més, estava en
El punt de mira de La Vall d’Uixó
El 19 d'octubre de 1967 el director general de Seguretat Eduardo Blanco Rodriguez, va enviar una circular al governador civil de Castelló Fernando Pérez Sevilla a la que li prevenia sobre diversos actes subversius a celebrar en els dies 27 i 28 d'aquest mes.
Davant la qual cosa el director general de Seguretat recomanava al governador civil:
"(...) mantener desde ahora una intensa vigilancia sobre los medios estudiantiles y obreros y especialmente sobre aquellos individuos caracterizados por su actividad revolucionaria y su capacidad organizativa"
El coronel Eduardo Blanco acabava la seva missiva pregant al governador civil li facilités tota la informació que tingués disponible sobre l'assumpte.
I la informació que Fernando Pérez Sevilla li va enviar feia referència a la localitat de Vall d'Uixo ja que, grapat amb aquest document, apareix un informe de la Comissària General de Policia de Castelló datat el 30 d'octubre en la qual s’informava de la "Jornada d'agitació programada per al dia 27 d'octubre del 1967". En aquest informe s'especificava com la tasca policial s'havia centrat en dues mesures complementàries.
Una de tipus preventiva i una altra de tipus investigadora. Respecte a la tasca preventiva l'informe es jactava d'haver aconseguit desbaratar, entre la tarda del 26 d'octubre i al llarg de tot el dia 27, qualsevol tipus de propaganda. No obstant això deia:
"En cuanto a la labor investigadora propiamente dicha, se ha llegado a la concreción de datos que permiten definir a posibles elementos considerados como instigadores de cualquier elemento subversivo, si bien, debido a la labor investigadora a que antes hacemos alusion, no se les ha visto movimiento o acción de ningun genero tendente a favorecer movimientos obreros de cualquier clase para fines contrarios al orden publico. (...) La acción preventiva llevada a cabo, fue notada por las gentes de la poblacion que, en su mayoria, aplaudieron y vieron con buenos ojos, conociendo el ambiente de malestar que pretenden crear cuatro elementos movidos por ideales politicos adversos y encabezados por un Sacerdote llamado JULIO SILVESTRE FORNALS, de quien se informa en otro lugar” .
Aquest altre lloc és un altre document, igualment grapat als anteriors i també datat el 30 d'octubre de 1967, titulat " Aspectos de la politica local en Vall de Uxó", que començava de la següent manera:
"Existe o se ha creado en esta poblacion, un clima de rivalidad formado de un lado por las Autoridades locales y fuerzas del Movimiento y del Regimen y de otro, un minoritario grupo que encabezados por el Sacerdote llamado JULIO SILVESTRE FORNALS y el Abogado MIGUEL ARNAU ABAD, pretenden sembrar el desconcierto y el desorden en esta poblacion, donde el signo imperante viene siendo la fraternal convivencia entre el vecindario y que ahora o de un tiempo a esta parte, se ve un poco alterado por los movimientos de oposición (de) que constantemente dan pruebas estos señores contra la politica local y del Regimen".
A continuació es detallava el perquè de l'enfrontament entre el rector de l'església de Santiago de Vall d'Uxo i les autoritats.
         "Las causas de estas rivalidades vienen dadas al parecer, porque el Sacerdote DON JULIO SILVESTRE FORNALS, es el encargado y verdadero rector de la HOAC en la población, entidad que agrupa algunos elementos indeseables y políticamente de abierta oposición al Movimiento, hasta el punto de que ha causado verdadera sorpresa el que por estos elementos no se conmemore ninguna efemérides de aquél, dándose el caso de que el 18 de julio pasado, cuando todo el vecindario celebró y conmemoró esta fecha con las Autoridades al frente, el citado Sacerdote con sus simpatizantes, se marcharon del pueblo para no estar presentes en ningún acto, ni en la Parroquia ni fuera de ella, habiendo creado una Sociedad denominada "Ateneo Musical Schola Cantorum"', con local social propio y una agrupación artística encaminada a sustituir a la propia Banda Municipal, en los actos en que sea necesario (sic) su presencia, como ocurrió recientemente en la conmemoración del día del Santísimo Cristo del Calvario, en que el citado Sacerdote, se negó a celebrar procesión si estaba presente la Banda Municipal, mientras que si era acompañada de la Banda de la Schola Cantorum, entonces, la citada procesión y demás actos, sí podía celebrarse.' Como se verá, por estas manifestaciones, constituye ello, creado a su calor y ambiente de neta oposición a la política y acción de las autoridades locales, un círculo reducido, de neta oposición a la política y acción de las Autoridades locales, llegando con sus actos a celebrar dicha fiesta del Cristo con la intervención de la Banda de la Schola Cantorum y que expresamente había prohibido la Autoridad gubernativa por comprender que tales actos eran de la incumbencia de la Alcaldía en su aspecto organizativo. Esta idea de desobediencia puede ir tomando cuerpo en ellos con menosprecio de la Autoridad local, que es a la que se oponen en cualquier decisión. Es tal la osadía de este Sacerdote que no se arredra por ninguna conminación en el aspecto puramente legal, aunque se le hagan por las Autoridades competentes; afronta todo con el mayor cinismo y dirigiendo a sus hombres a tomar su misma postura, imbuyéndoles ideas socializantes y, desde luego, de notorio peligro para la acción y la política local, buscando que todo ello pueda repercutir en la masa obrera sin darse cuenta que puede crear una situación social delicada y peligrosa para el orden, cosa que por el momento ha sido vista con singular desprecio por la mayor parte de la masa obrera, que ha adquirido cierta madurez y conciencia de que siguiendo a tales elementos puede peligrar su paz y su trabajo, que hoy por hoy, tanto lo uno como lo otro constituye su bienestar sin mayores dificultades.
Existe la creencia de que en esta localidad, que tradicionalmente ha sido de signo pacífico, pueda seguir ostentando esa misma cualidad siempre y cuando a los elementos que promueven esta rivalidad se les aisle (sic) con medidas ejemplares, viéndose como la principal podía ser el buscar el traslado a otra población del Sacerdote que les dirige, ya que es quien de forma empecinada, obstinada y malévola promueve todas estas fricciones contra las Autoridades locales y miembros del Movimiento Nacional y es que, aunque se ha intentado una conciliación para no ver alterada la paz en el pueblo, siempre se ha obtenido una respuestas negativa, lo que en definitiva ha creado una tensión permanente que puede abocar en desordenes políticos y sociales, de los que resultaría, responsable en su totalidad el Sacerdote que nos ocupa, por lo que con su traslado se vislumbra una liberación y hasta un camino expeditivo para conseguir la paz y buenas relaciones entre la población de Vall de Uxó".
Aquest fet ho trobem explicat en la publicació “Album de familia cinquanta anys de la schola cantorum de La Vall d’Uixó de Josep Font i Ten
"L’Episodi del dia del Crist és va produir el 3 de octubre, durant la processó del Crist. La parròquia, tant els fidels com el rector, volien que la banda de la Schola acompanyarà la processó, però l'alcalde s'hi va oposar i va ordenar que toqués la Unió Musical. Pareix que, a l'hora prevista,  els músics de la banda municipal esperaven que acabés la missa per acompanyar la processó de l'Assumpció a Calvari. Però la processó va eixir formada des de dins del temple ... i portava darrere la banda de la Schola Camtorum.  La presència de la banda de música dins de l'església no és podia amagar i, per tant, a l'exterior, tohtom sàvia el que estava a punt d’ocórrer. També ho sabien els autoritats i havien preparat una dotació de la Guàrdia Civil a prevenció de possibles aldarulls. L'expectació era enorme perquè calia comprovar, en primer lloc, si la Schola s’atreviria a desafiar definitivament l'autoritat o si, en darrer moment, recularia. Després, en cas que la banda desfilés, estava per veure si l'alcalde faria actuar la força pública en una plaça atapeïda de gent. Com hem dit, la banda va eixir tocant de l'església al darrere de la processó i l'autoritat és va donar per vençuda. El clima popular va passar ràpidament de la tensió inicial a l'eufòria desbordada. Contra el que és habitual en les processons, els espectadors, des de les voreres, van acompanyar el recorregut del seguici amb aplaudiments a la Schola Camtorum i visques a Miguel Arnau "
L'Ajuntament de Vall d'Uxó, per la seva banda, donava la següent versió dels fets:
"Por el Sr. Teniente de Alcalde se da cuenta a la Corporación de los desagradables hechos ocurridos en esta Alcaldía digo en esta localidad en motivo de la celebración de la festividad del Smo. Cristo del Calvario, en la parroquia de Ntra. Sra. De la Asunción el pasado día 3 de los corrientes, en que al ser advertida la presencia en la puerta de la iglesia Parroquial de la Banda Municipal Unión Musical estando todo dispuesto para la subida de la imagen al Calvario, por los señores sacerdotes de la parroquia se suspendió dicho acto con los consiguientes comentarios, muy desagradables por cierto y de mal gusto, para ambas partes, anunciando en la Iglesia uno de los dichos sacerdotes que se realizaría la procesión general por las calles de la parroquia, como de costumbre, por la tarde a las 7'30 organizada por los clavarios y con acompañamiento de la Banda Ateneo Musical Schola Cantorum... Que contraviniendo la orden dada por el Exmo. Sr. Gobernador Civil de la Provincia, en escrito fecha 30 de septiembre dirigido a los clavarios  y a este Ayuntamiento en que desautorizaba a los primeros en la celebración de los festejos solicitados y en contra de lo dispuesto por la Corporación Municipal, se realizó el acto con la aludida banda Ateneo Musical Schola Cantorum que salió formada detrás del preste desde dentro de la Iglesia. La Corporación Municipal y en evitación de alteraciones de orden público y para que no se produjera un espectáculo desagradable, optó por no mandar a su Banda al citado acto". Acta del Ayuntamiento de Vall de Uxó del 4 de octubre de 1967.
L'informe de la Comissaria del Cos General de Policia, potser per contrastar i comparar la tasca de l'Església en la persona de Julio Silvestre, acabava lloant el bon fer de l'Ajuntament d'aquesta localitat.
"Hay que hacer constar que la labor que vienen realizando en Vall de Uxó las Autoridades locales, tanto en el aspecto social como político es digna de la mayor alabanza, pues se han creado como es notorio muchas obras sociales, arreglo de calles, etc. etc. cosa que es alabada por todo el vecindario de buena voluntad"
Així mateix tota aquesta informació es feia acompanyar per una quartilla titulada "Nota confidencial" en què es mostrava tant l'horari com els assistents que havien assistit a una reunió de l'HOAC celebrada el dijous 26 d'octubre i on s'especificaven 5 assistents encapçalats pel prevere Julio Silvestre.
"Día 26 en Vall de Uxó
Reunión HOAC 
Rvdo. Padre Julio Silvestre, se retiró a las 11.
Hasta la 1,30 en la HOAC:
Pedro Gras  (Licenciado Ciencias Químicas. Instituto Laboral, profesor.
José Nebot Orenga. Médico titular.
José Castelló. Peluquero. Comunista, dirigente y miembro de la HOAC.
José Pelegrín Zarza. Se retiró a las 11 con el Rvdo. Padre Silvestre. Pelegrín es activista antiguo"
En un altre informe redactat aquest cop per la Comandància de la Guàrdia Civil datat el 3 de novembre, s'informava d'aquesta tasca preventiva de la qual havia parlat l'informe de la Comissaria General de la Policia i que havia estat portada a terme a la nit entre el 26 i 27 de novembre per elements civils amb especial zel sobre el consiliari Julio Silvestre.
"(Este servicio de vigilancia se realizó) sobre el personal directivo de la HOAC y JOC, así como de los tildados de comunistas, con el fin de conocer en todo momento sus posibles actividades. Para llevar a cabo esta misión, unos se dedicaron a vigilar directamente a los elementos anteriormente citados y otros con tres turismos y motocicletas, éstas a modo de enlace patrullaron durante la noche la población. En cuanto a la vigilancia directa se nombró a un individuo para cada sospechoso, a excepción del Consiliario de la HOAC y JOC, Rvdo. JULIO SILVESTRE FORNALS que fueron dos a vigilarle, uno nombrado por el Teniente Alcalde y otro por parte del Lugarteniente, pero sin que éste último tuviese conocimiento de que la Autoridad local ya había tomado tal medida".
La Guàrdia Civil acabava informant al governador civil que en aquesta localitat no s'havien produït incidents gràcies a la tasca d'aquests elements civils de vigilància.

A l'any següent van tornar a convocar actes relacionats amb l'1 de maig, davant els quals posava en sobre avís al governador civil de Castelló, Fernando Pérez de Sevilla, el director general de Seguretat, Eduardo Blanco Rodríguez en carta del 25 d'abril a la que començava dient:
"La fecha de 1 de mayo va a ser aprovechada una vez más por los enemigos del Régimen para intentar producir alteraciones en la vida normal ciudadana. El Partido Comunista, influyendo decisivamente en las Comisiones Obreras, con el apoyo de otros grupos marxistas, separatistas vascos y catalanes y progresistas católicos y tratando de explotar el estado de subversión que se deja sentir entre los estudiantes, ha lanzado por medio de Radio España Independiente y con un número considerable de panfletos y hojas impresas una propaganda masiva encaminada a la consecución de sus objetivos. Esta propaganda se deja sentir principalmente en Madrid, pero se ha extendido a casi toda España, tratando de explotar las circunstancias propicias para sus fines allí donde las encuentre"
En efecte, l'endemà d'aquesta missiva del director general de Seguretat, el Servei d'Informació del Cos General de Policia, passava una nota informativa al governador civil de Castelló en la qual li assenyalava:
"Se tienen noticias en este Servicio de que, como en años anteriores, las Asociaciones Obreras Católicas, han organizado un acto o concentración con motivo de la Festividad del 1º de Mayo. Este año de 1968, han elegido la Iglesia de San Juan de Río Seco de esta Capital a la que invitarán por medio de unas hojas que han mandado imprimir en la misma imprenta de la localidad de Almazora, donde lo han hecho otros años, una serie de hojas de propaganda cuyo texto se adjunta y en las que se invita a la asistencia al acto, además de citar frases del Concilio Vaticano II, sobre la libertad de asociaciones obreras. Hasta el momento no se han visto estas hojas de propaganda en la vía pública, así como tampoco la hoja que se ha encargado con objeto de pegarla en paredes u otros lugares. Lo que se pone en conocimiento de V. E. a los efectos informativos correspondientes. Castellón, 26 de abril de 1968"
Els fulls de propaganda a què al·ludia el Servei d'Informació de la Policia no eren altra cosa que un anunci perquè es acudís als actes convocats i deien:
"TRABAJADOR
ACUDE A LA CONCENTRACIÓN OBRERA EN CASTELLÓN
En la Iglesia de San Juan de Río Seco, Avda. Tombatossals, final.
FIESTA CRISTIANA DEL TRABAJO. 1 DE MAYO 1968
En caso de conflictos económico-sociales hay que esforzarse para encontrar SOLUCIONES PACÍFICAS. Aunque se ha de recurrir siempre primero a un sincero diálogo entre las partes, aunque sin embargo, en la situación presente LA HUELGA PUEDE SEGUIR SIENDO MEDIO NECESARIO; AUNQUE EXTREMO, PARA LA DEFENSA DE LOS DERECHOS Y EL LOGRO DE LAS ASPIRACIONES JUSTAS DE LOS TRABAJADORES.
(Concilio Vaticano II, Const. Dogm., sobre la Iglesia en el mundo actual n2 68)"
El governador civil de la província de Castelló, va remetre al director general de Política Interior i Assistència Social un informe, datat el 2 de maig de 1968, sobre com havia transcorregut l'1 de maig a la província i en el qual sobre el que necessitava amb més detall l'esdevingut en l'església de San Juan del Rio Seco.
El gobernador civil tenninaba su relato al director general de Política Interior exponiendo la falta de temor que manifestó el militante de la HOAC al encontrarse dentro de un recinto sacro y que la jornada del 1° de mayo había transcurrido sin incidencias en el resto de la provincia, incluidas su capital Castellón y la localidad de Vall de Uxó.
En la localidad de VALL DE UXÓ, con alto porcentaje de población industrial, pese a que habían aparecido octavillas dirigidas a sus habitantes incitandoles (sic) a manifestarse, la jornada del 1º de Mayo discurrio (sic) con absoluta normalidad. En el resto de la provincia la jornada transcurrio (sic) como en la capital, sin novedad alguna"

De l’etapa final del franquisme i de les vagues plantejades a l’Empresa Segarra destacar:
·        Eleccions Sindicals en 1963. Les eleccions van ser manipulades i no van haver representants proposats pels treballadors. El dia de la votació els obrers van presentar paperetes amb el nom dels seus candidats. Alguns encarregats de l'empresa, en vista que obtenien la major part dels vots, van trencar les paperetes amb el nom dels representants dels treballadors, lliurant altres amb el nom dels candidats de l'empresa. A la majoria de dones se'ls va lliurar la papereta ja emplenada amb els noms dels representants de l'empresa. Per temor a represàlies van admetre aquest atropellament.
· Manifestació de l’1 de maig tots els anys dels conflictes on en la de l’any 1971, es va produir el tancament en presó de Vicent Zaragoza i sis companys.
· La vaga pel conveni del 1973. Com a actes de protesta es van preparar les següents accions:
          1.Paseos per la zona de l'exterior de la fàbrica en acabar la jornada.
          2.Suspensión del treball a preu fet.
          3.Paro / vaga durant tres dies.
· Els tancaments en l’església de l’Assumpció.
· L’acomiadament de 22 treballadors (1973) Readmesos més tard dels quals dos no varem tornar.
· Expedients de Regulació d’Empleo
Movilitzacions treballadors/es de l'Empresa Segarra
Foto de Ricardo V. Segarra Forner
EL TREBALL EN LA TRANSICIÓ
1978. Es recupera la celebració oficial de 1 de maig.
A l'abril de 1977, quan ja ho havien estat el PSOE i el PCE, foren legalitzades les organitzacions sindicals, el que no va impedir que el govern de Adolfo Suárez prohibís les manifestacions convocades pels sindicats de manera unitària reclamant plena llibertat sindical, dret de vaga i amnistia laboral, exigint-se el desmantellament del vertical.
Serà en 1978 quan se celebri el primer 1 de maig amb autorització governamental després de la tornada de la democràcia.
A La Vall d’Uixó tenim constància  de dita manifestació amb el follet de convocatòria:
· Dos anys abans, el 10 de setembre de 1976 es produeix la suspensió de pagaments de l’Empresa Segarra i a l’endemà,  la seva Incautació (Reial Decret 2280/1976). De president van posar a Oltra Moltó, que havia estat governador civil de València. No tenia ni idea del que era una sabata.
· El 25 de Setembre de 1978 per Reial Decret de 2799/1978, el Patrimoni de l'Estat adquireix amb caràcter excepcional les societats Silvestre Segarra i Fills, SA i Arrages, SA, d'aquesta manera es converteix en empresa pública.
· El 1979 adopta el nom d'Indústries Mediterrànies de la Pell, S.A; però aquesta registrava pèrdues any a any· El 1988 la Direcció General del Patrimoni de l'Estat va decidir la seva reprivatització  fent opció de compra l'empresa Fluxá, de Mallorca, en la qual es compromet a invertir 2.000 milions de pessetes i a mantenir durant els tres propers anys els llocs de treball i rebent una finançament de 4000 ptes.
el divendres 22 de gener tot el poble de la Vall s'havia sumat a una concentració de treballadors davant de l'ajuntament, quedant pràcticament paralitzada la ciutat. Tancaments, manifestacions, viatge i manifestació davant el Patrimoni de l'Estat a Madrid dels treballadors i convocatòria de vaga general a la Vall i indefinida a la fàbrica van ser algunes de les mesures desplegades.
o  A finals de gener el grup comprador es retira, el Govern fa marxa enrere.
Manifestació davant el Patrimoni de l'Estat a Madrid
· Durant els mesos de gener i febrer de 1989 davant la privatització de IMEPIEL i la consegüent reducció de la plantilla en uns 700 treballadors, aquets van realitzar les mobilitzacions següents:
-- Diversos dies de tall de la carretera nacional 340.
-- Concentracions de treballadors en el Govern Civil de Castelló i davant la Generalitat a València.
-- Passejades diaris a la sortida de la feina.
-- Dues manifestacions massives de la població de la Vall d'Uixó i tancament de comerços i establiments.
-- Tancament i assegudes a la fàbrica.
-- Manifestació de solidaritat dels estudiants d'ensenyament mitjà.
· El febrer de1990 va ser adquirida per la societat de Círculo de Financiación y Gestión, SA. Josep Cusi va pagar un preu simbòlic de 100 milions de ptes i va rebre una subvenció estatal de 8.000 milions. No obstant això, lluny de treure a Imepiel de la seva crisi, aquesta registrava pèrdues any a any fins a arribar a tindre deutes que superen els 4.000 milions de pessetes.
· El 1991 lluiten els treballadors de IMEPIEL, per conservar els seus llocs de treball.
· En 29 de gener de 1992 l'empresa de calçats Imepiel va presentar suspensió de pagaments.
Durant aquest temps a La Vall d’Uixó es va viure un període de vagues, concentracions, viatges a Madrid, reunions en Patrimoni, Governador provincial, tancament de comerços.
I per a l’1 de Maig es convocava manifestació tots els anys.
· Entre 1975 a 1987 la plantilla va baixar de més de 3.500 treballadors als 1457 que tenia al seu tancament.
· Reducció de la massa salarial dels treballadors pel que fa al sector, amb una pèrdua de 10,75 punts en l'any 80 i en els anys posteriors fins a arribar la xifra de 17 punts.
· Augment considerable de les pèrdues d'empresa, arribant-se a la xifra de 1.813 milions de pessetes.
· Des del 83 al 88 van fer vaga en 14 ocasions i van mantindre 9 conflictes col·lectius.
· La central sindical amb més incidència era CC.00 (50% del Comitè d'Empresa), seguida d'USO (30%) i UGT (20%), i malgrat les discrepàncies cal assenyalar que les lluites mantingudes en l'empresa es van caracteritzar per la unitat d'acció.
 
Imepiel en la manifestació de l'1 de maig a La Vall d'Uixó
Foto de Ricardo V. Segarra Forner
1 DE MAIG DES DE LA DÈCADA DELS 80 FINS ARA
1 de maig violents
· L'1 de maig de 1979 va estar marcat per la victòria electoral de l’esquerra en les eleccions municipals i la violència de l'extrema dreta. Dos joves eren apunyalats per matons de l'extrema dreta.
· El 1980 nova aparició de la violència d'extrema dreta, que es va cobrar una víctima mortal al final de la manifestació de Madrid.
· L'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981 i l'agreujament de la crisi econòmica van fer reaccionar els dos grans sindicats, manifestant-se de nou junts contra l'atur i la llibertat.
· En1982, el context de crisi i atur, d'una banda, i d'amenaces del terrorisme i del colpisme, de l'altra, van marcar les consignes l'1 de Maig.
El govern de Felipe González i la divisió sindical
· L'1 de maig de 1983 va deixar palès el deteriorament de les relacions entre CCOO i UGT després de l'accés del PSOE al govern de la nació. Per primera vegada des de la Transició no hi va haver ni manifest ni crida conjunta a manifestacions unitàries.
· Convocatòries de vagues generals:
-- 20 juny 1985. Convocant: CC OO i altres forces minoritàries / Es protestava contra: la Llei de Pensions, que augmentava el període de càlcul de les pensions de dos a vuit anys.
-- 14 de desembre de 1988 / Convocant: UGT i CC OO / Es protestava contra: la retirada del pla d'ocupació juvenil i contra la política econòmica del Govern.
· l'1 de maig de 1989 i com a resultat de la vaga general anterior, CCOO i UGT van tornar a organitzar conjuntament en tot el país les commemoracions d'aquesta jornada.
Dècada dels 90. Treball basura
Seguia governant Felipe González
Li tornen a convocar dos vagues generals:
· 28 maig 1992 / Convocant: UGT i CC OO / Es protestava contra: el decret que retallava les prestacions per desocupació i contra el projecte de llei de vaga. També es reclamava la reindustrialització d'Espanya.
· 27 gener 1994 / Convocant: Comissions Obreres (CC OO), Unió General de Treballadors (UGT), Unió Sindical Obrera (USO), Confederació General del Treball (CGT) i Confederació Intersindical Galega (CIG) / Es protestava contra: els retallades socials, la reforma laboral del Govern.
 Nou mil·lenni, acomiadament barat        
· L'Espanya d'Aznar decideix llançar un doble combo:
-- Abaratiment de l'acomiadament.
-- Enduriment de l'accés a les prestacions per desocupació.
· El 2001, es trenca la concentració social.
· 20 de juny de 2002 es convoca la cinquena vaga general de la Democracia / Convocant: UGT i CC OO / Es protestava contra: la reforma de la protecció de la desocupació.
· El 2004, després de l'atemptat de l'11 de març a Madrid, CCOO i UGT es van pronunciar l'1 de maig en contra del terrorisme.
Les successives reformes
· 2008 marca l’inici d’un canvi en la política laboral. El govern decideix ignorar a les organitzacions sindicals i decreta amb urgència (juny i setembre) mesures per a la contenció del dèficit públic i la reestructuració del mercat de treball.
· La reforma el 2010  provoca que el 29 de setembre de 2010, el govern de Zapatero rep la convocació d’una vaga general per CCOO, CGT i UGT per protestar contra la reforma laboral, la reducció que hi havia hagut per als professionals del sector públic i la congelació de les pensions.
Però les reformes continuaren amb un nou decret a principis de 2011, més reformes a l'agost d'aquest any ... Però Espanya estava en crisi i s'encaminava cap a un canvi de govern.
Canvi que es produeix amb l’arribada de PP i Mariano Rajoy de president. Comença el període de retallades.
La resposta dels sindicat són la convocatòria de dues vagues generals:
· 29 març 2012 contra les reformes laborals, les retallades del govern i l'atur. Va ser convocada per CCOO i UGT
· Les marxes del Primer de Maig de 2012 són un clam contra l'atur, les retallades i el càstig als funcionaris.
· En aquest mateix any se celebra la vaga general del 14 de novembre on es protesta per la reforma laboral, les altes taxes de l'atur i les retallades del govern.
· 2013 és un any especialment dur: es calcula que la reforma laboral, lluny de fomentar la creació d'ocupació, va arribar a destruir un a cada minut que passava, animant a més els empresaris a acollir-se a una fórmula que demandava més hores de treball per menys salari. 6,2 milions d'aturats a tot Espanya significaven una cosa: un nombre cada vegada més gran de treballadors i treballadores acceptant condicions infames perquè tot és millor que el no-res més absolut.
· Finalment, l'1 de maig de 2013, en un context caracteritzat pel fracàs de les polítiques de retallades de drets i reformes imposades pel Govern del Partit Popular, el lema de la convocatòria realitzada per CCOO i UGT és: "No tenen Límits"
1 de maig en l’actualitat
En l'actualitat és una jornada en què partits polítics i organitzacions sindicals es manifesten per tal de sensibilitzar els treballadors i l'opinió pública sobre els problemes de la classe obrera.
No hi ha dubte que les mobilitzacions de l'1 de maig han anat perdent influència social i política conforme han vist caure les xifres de participació. Per no pocs treballadors aquesta data s'ha convertit en un dia sense feina, i les manifestacions són tan sols rituals anuals en els quals els sindicats treuen al carrer als seus afiliats.
Tot això s'emmarca en la progressiva disminució de participació sindical i de valoració dels sindicats per part dels ciutadans. A la llum de les dades del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), la nota que els espanyols posen als sindicats ha caigut en deu anys del 4,5 al 2,6. Encara que segueixen per davant dels partits polítics, les organitzacions de treballadors suspenen clarament en valoració ciutadana.
A aquestes xifres s'afegeixen les de pèrdues d'afiliats. D'acord amb les dades recentment recopilades pel diari Expansión, entre 2009 i 2015 els sindicats van veure caure els seus membres en 584.788 socis:
· Comissions Obreres va passar de 1.203.307 registrats el 2009 als 909.052 apuntats a tancament del 2015,
· Mentre que UGT va tancar el any passat amb 928.846 enfront dels 1.205.463 que tenia sis anys abans.
Els sindicats atribueixen aquest descens a la crisi: molts treballadors no poden seguir pagant les quotes, i a més l'augment de l'atur i la caiguda del nombre de persones amb feina tenen una gran incidència en les xifres minvants.
Però no es poden obviar els casos de corrupció que en els últims anys han afectat les grans centrals. Els més greus han estat el dels ERE fraudulents d'Andalusia i el dels cursos de formació en la mateixa comunitat -el diners per a aturats es desviava al sindicat, presumptament.
A ells cal sumar la participació de membres d'UGT i CCOO en els consells d'administració de caixes trencades com Caja Madrid -amb targetes black pel mig- i la dimissió del líder d'UGT a Astúries, José Ángel Fernández Villa, que havia regularitzat amb l'amnistia fiscal 1,4 milions d'euros que tenia ocults a Hisenda.
Despeses injustificables, com pagar amb diners públics 700 maletins de pell o entrepans i pancartes, i imatges com les de diversos sindicalistes menjant una gran mariscada han colpejat durament la credibilitat dels sindicats mentre els treballadors pateixen l'atur i l'empitjorament de les seves condicions de vida .
Com a conseqüència de tot això, el seguiment de les mobilitzacions sindicals ha caigut i la influència de les seves reclamacionsdurant l'1 de maig per millorar les condicions laborals i la qualitat de l'ocupació tenen menys força que mai.
Tot i això, els treballadors hem de fer també autocrítica. Ens hem acomodat i no recolzem com es degut als sindicats. Ens costa anar a les assemblees, treballar pel sindicat i fins a anar a les manifestacions. Nosaltres som el sindicat, sense nosaltres no tenen força per treballar per nosaltres. Hem de donar-los el nostre suport per tal de no fer el joc a l'empresari i a la dreta abusadora.

CRISI DE L’1 DE MAIG
Més d'un segle després les reivindicacions del Primer de Maig han perdut força. Els històrics vuitanta, que van atreure a la vida política i sindical a milions d'espanyols, es van quedar en paper de fumar nostàlgia. Contra la tendència dels països de l'entorn, Espanya va mantenir el to reivindicatiu en les seves manifestacions, allunyat de les notes lúdiques i una mica festives que van incorporar els moviments de treballadors d'altres països per donar continuisme a aquest dia entre les noves generacions.
La vida ha canviat, els espanyols hem canviat, el treball ha canviat.
Però ¿Les reivindicacions han canviat? No tant.
Aquest Primer de Maig els sindicats han tornat a demanar al carrer millores laborals sota el lema “Temps de guanyar: igualtat, millor ocupació, majors salaris i pensions dignes”
1 de maig 2018. Manifestació a València
1 de maig 2018. Manifestació a València
Les reivindicacions dels primers vuitanta van girar al voltant de la representació dels treballadors en les empreses, la qualitat de l'ocupació, la dignitat salarial i la lluita contra la temporalitat. Vos sona d'alguna cosa?

UNA HISTÒRIA DE ALTS I BAIXOS
Després de l'etapa daurada del Primer de Maig a Espanya, durant els primers noranta va venir un moment de major recolliment al fil de la crisi d'aquella dècada. Els primers dos mil van recuperar la velocitat de creuer. Però l'altra crisi, la gran crisi, la crisi amb majúscules, va suposar un punt d'inflexió per a la participació ciutadana al carrer i, en concret, al Primer de Maig.
Els moviments ciutadans van sumar múscul al costat dels sindicats i van compartir llavors amb ells reivindicacions entorn a l'ocupació, però també sobre la sanitat, l'habitatge i l'educació, entre d'altres lluites que van congregar a centenars de milers de persones al carrer.
La crisi vol quedar avui enrere però, com a herència, la desocupació i la precarietat s'enquisten. Aquesta és la raó que ofereix Nicolás Sartorius per explicar la baixa participació ciutadana dels últims anys en el Primer de Maig. "La por", diu, "contra la creença popular: com més atur, menys participació dels treballadors". "La por i la desocupació van espantar a la gent, la van fer fora del carrer".
El carrer es va anar buidant a mesura que s'anava diluint la pròpia identitat de classe. "Per entendre-ho: fa 40 anys hi havia referències comunes a la classe obrera, com era el propi procés productiu en les cadenes de les grans fàbriques, que facilitaven aquest sentiment de pertinença". "L'obrer de mono ha anat perdent nombre, ha aparegut gent molt més preparada, un perfil molt més tècnic ...". També s'observa entre la multiplicitat de factors que han portat a la pèrdua de participació ciutadana, "canvis en la pròpia composició del col·lectiu de treballadors de classe, la fi dels partits obrers, els passos recents dels partits d'esquerres, un millor nivell de vida i per tant més possibilitats d'utilitzar aquest dia festiu en un altre tipus d'activitats "i, al costat de això, " possiblement s'introdueixin components com la pèrdua d'il·lusió sobre les propostes de les organitzacions sindicals, i no parlo ja de la de les polítiques ... ".

DEU DADES SOBRE EL TREBALL A ESPANYA QUE ENFOSQUEIXEN L'1 DE MAIG
L'1 de maig va néixer com a homenatge als Màrtirs de Chicago, sindicalistes anarquistes executats després de les protestes per la jornada laboral de vuit hores del mateix dia de 1886 a Estats Units.
És la cita anual a gran part del món per celebrar i recordar la lluita per millors condicions laborals. A Espanya, aquests són algunes de les dades que tenyeixen de gris la jornada més important de l'any per al món del treball:
1.- Espanya encara pateix un 16,7% d'atur, amb 3.796.100 persones a l'atur segons l'última Enquesta de Població Activa (EPA) publicada per l'Institut Nacional d'Estadística (INE).
2.- És el tercer país de la UE amb més proporció d'ocupació parcial involuntari. Segons Eurostat, més de la meitat (50,4%) dels empleats a jornada parcial preferirien comptar amb una feina a jornada completa. Només Grècia i Xipre superen aquesta marca.
3.- La taxa d'atur juvenil va superar el 55% en els pitjors moments de la crisi. No obstant això, encara segueix disparada respecte a països de l'entorn i se situa en el 36,3%, el que significa que més d'un de cada tres menors de 25 que volen treballar no poden fer-ho.
4.- Espanya és el segon país d'Europa amb major diferència d'atur entre dones i homes, només després de Grècia. Al nostre país, la bretxa salarial frega el 15%, molt a prop de la mitjana europea, segons dades d'Eurostat.
5.- Encara que des dels moments més foscos de la crisi Espanya s'ha posat al capdavant de creació d'ocupació a la UE, les dades de l'Oficina d'Estadística de la Unió constaten que també és líder en destrucció d'ocupació: més mig milió de persones en un trimestre, fet que suposa gairebé el 50% de tota la destrucció d'ocupació de la UE (al voltant de 1,2 milions en el mateix trimestre).
6.- Segons un recent estudi, les dones a Espanya han de fer un esforç més gran que els homes per mantenir el seu habitatge, tant si són propietàries com llogateres, i triguen més temps a pagar la seva hipoteca. Les dones cobren, segons l'INE, una mitjana de 5.941 euros anuals menys que els homes.
7.- El 25% dels empleats d'entre 15 i 29 anys estigui en risc de pobresa o exclusió social, tot i treballar.
8.- La Confederació Europea de Sindicats xifra en un 4,4% la disminució dels salaris reals dels treballadors a Espanya 2010 a 2017.
9.- El salari mitjà brut al mes va caure en 2016 per primera vegada des que aquest indicador de l'INE existeix, el 2016. En només un any, el sou mitjà espanyol (1.639 euros mensuals) ha perdut un 1,8% de capacitat de compra.
10.- Segons les últimes dades de CCOO, la precarietat laboral a Espanya arriba al 26% dels treballadors, gairebé el doble que a Europa (14,2%). La reforma laboral de principis de 2012 va canviar principalment la regulació de la sortida de les empreses, ja sigui mitjançant acomiadaments individuals o col·lectius. Això ha provocat que entre el tercer trimestre de 2011 i de 2017, per cada assalariat estable que augmenta en el sector privat, augmenten en dos el nombre de treballadors precaris.

FONTS D’INFORMACIÓ:
· De la tradición artesana a la especializacion industrial. El calzado valenciano, 1850-1930 de JOSE ANTONIO MIRANDA ENCARNACION
· EVOLUCIÓN IDEOLÓGICO-DOCTRINAL DE LA IGLESIA EN LA DIÓCESIS DE SEGORBE-CASTELLÓN DURANTE EL TARDOFRANQUISMO Y LA TRANSICIÓN A TRAVÉS DE LOS MEDIOS DE COMUNICACIÓN TESIS DOCTORAL Presentada por: JOSÉ MIGUEL ARREGUI GARBIZU Dirigida per: VICENTE J. MAS TORRECILLAS.
· La Industria de alpargatas en La Vall d’Uixó de Rafael Viruela Martínes.
· ¡BARCOS PAN Y TRABAJO!: EL TRIENIO BOLCHEVIQUE EN VILA~REAL y LA ,PLANA César Pallarés Torres

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada