dijous, 1 de febrer de 2018

EL REBOST DE LA VALL (Programa 3_3.0)

EL CAFÈ DE PIPA 3.0 
(31-01-2018)
FEBRER I EL REFRANYER
Hem entrar en el mes de febrer i cal que recordem que ens depara aquest mes segons ens diu el refranyer.

Cal recordar que febrer és el segon mes de l'any del calendari gregorià. És un mes poca-solta perquè arriba el carnaval i esbojarrat perquè fa tot tipus de temps.
El curiós del cas és que en el seu origen, febrerno era el segon més de l'any sinó l'últim, el dotzè.
Febrer va ser cridat així en honor a les februa, una festa de purificació que els sabins celebraven anualment.
Febrarius va passar del darrer mes de l'any al segon per una nova organització dels mesos feta l'any 153 aC. Un canvi que ha perdurat fins a l'actualitat.

I no us heu preguntat mai per què el febrer té 28 dies o 29, en anys de traspàs?
No hi ha res fruit de la casualitat, tot té la seva explicació i cal remuntar-se a època romana. Juli Cèsar ja sabia que l'any tenia 365 dies i que calia sumar un dia més cada quatre anys. En la reforma juliana del calendari, tots els mesos tenien 30 dies i els cinc que en sobren els van posar alternats al llarg de l'any: gener, març, maig, juliol i setembre. Com els últim tres mesos es van quedar amb 30 dies, li van treure un dia al febrer i el van afegir al novembre.
Gener: 31; febrer: 29; març: 31; abril: 30; maig: 31; juny: 30; juliol: 31; agost: 30; setembre: 31; octubre 30; novembre: 31; desembre: 30.
La següent reforma arriba poc més després, amb Octavi August, i és la distribució de dies que ens ha arribat fins avui dia. Quan August va demanar al Senat tenir el nom d'un mes es va situar tot just darrere del juliol, nom que prové de Juli Cèsar. Es diu que August no acceptava que el juliol tingués 31 i dies i el seu mes, 30. Aleshores, la solució va ser senzilla: treure un dia del febrer i posar-lo a l'agost. Com coincidien 3 mesos amb 31 dies (juliol, agost i setembre), la solució va ser desplaçar un dia del setembre a l'octubre i un del novembre al desembre.
Així és com el pobre febrer s'ha quedat amb 28 dies. Ara bé, en anys de traspàs és el beneficiat i cada quatre anys té 29 dies.

Vegem doncs que ens diu el febrer segons el refranyer.
Febrer acostuma a ser un mes rabiós poc de fiar; moltes dites d'aquest mes diuen que febrer té un temps canviant, que tant fa bo com mal temps. També, després d'un gener que acostuma a ser tranquil, les batzegades de febrer acostumen a portar grans glopades d'aire fred o, directament, onades de fred.
Febrer té fama de ser un mes boig:
· El febrer, de cap a cua l'ha de fer.
Un mes de temps molt variable i canviant:
· El febrer és traïdor, borrascós i glaçador.
· De febrers, n'hi ha pocs de bons.
· Febrer nou cares té.
 Dites amb el fred com a element primordial:
· Febrer febreret, set capes i un barret.
· Pel febrer, abriga't bé.
· Pel febrer, un dia de sol i l'altre al braser.
· Pel bon febrer, la meva llenya guardaré.
· Pel febrer posa't la bufanda, que fa fred.
Un mes que acostuma a ser fred:
· Febrer assolellat, febrer gelat.
· Fred de febrer, pitjor que el de gener.
· Flor de febrer no va al fruit / no va al graner. Mal auguri si no fa fred.
I ara amb precipitacions:
· Pluja de febrer, comiat de l'hivern
· La neu de febrer marxa com un gos llebrer.
· Si trona pel febrer, molt mal en ve.
I molt de compte, la salut pateix amb tant canvi de temps:
· Qui tus pel febrer, tossirà pel març i per l'abril també.
· Amb les febres de febrer, el metge no hi pot fer res.
En quant a celebracions, en aquest mes de febrer en commemorarem varies i de gran rellevància.
Comencem  sense anar molt llun el proper divendres dia 2 amb la Candelera:
· Quan la Candelera riu, el fred és viu.
· Quan la Candelera plora, el fred és fora; tant si plora com si riu, ja ve l'estiu.
· Per la Candelera ous a la gallinera.
Mare de Déu del Candeler
Segon dia de febrer,
Sant Blai el tercer,
Endevina quin mes és.
Sant Blai (dia 3)
· Sant Blai gloriós, cureu-nos la gola i el mal de tos
· Sant Blai gloriós deixa'm el xiquet i emporta't la tos
· Si per sant Blai fa vent, tot l'any se'n ressent.
· Sembra faves per sant Blai i en menjaràs tot l'any.
Santa Àgata / Àguida (Dia 5)
· A Santa Àgueda, planta l'alfàbega
· Si per Santa Àgueda plou, el blat de moro creix tot sol
Sant Valentí  (Dia 14)
· Per sant Valentí floreix el romaní
· Per Sant Valentí, l’ametller a florir
· Per Sant Valentí trascola ton vi
Però si hi ha una commemoració que destaca sobre totes és
Carnestoltes que enguany comença ben aviet, el dia 8. Perquè així ho deixa clar el refranyer:
· De tard o de primer, carnestoltes pel febrer

Hi ha una dita popular que descriu molt bé quines són les festes més estimades del calendari:
· Carnestoltes quinze voltes i Nadal fos cada mes, que cada dia fos Pasqua i la Quaresma mai vingués.
Aquesta festa, caracteritzada per la transgressió, l’intercanvi de papers, la gresca i la rauxa també és una de les més estimades del refranyer.
A vegades descriu simplement les característiques de la festa, però,essent com és una bona eina moralitzant, el refranyer també dedica molt d’espai a explicar que les conseqüències de tants excessos poden ser nefastes.
· Carnaval, festa sense llei
Quan és carnestoltes, durant una setmana l’ordre establert es capgira i per això molt sovint es repeteix que:
· Per carnaval tot s’hi val.
Desordre temporal ens pot divertir, però també cal estar alerta perquè el refranyer adverteix que:
· Per carnestoltes, totes les bèsties van soltes.
Carnestoltes també és una festa en què els papers es capgiren i, escudats rere una màscara o una disfressa, tothom pot dir què pensa. Per això:
· Per carnaval tothom és igual’.
Per tant, al carnaval hi participa tothom però no sempre en igualtat de condicions:
· Carnestoltes fresques, el blat a divuit, quants n’hi ha que ballen amb el ventre buit.
En una situació temporal de desordre i gresca, sobretot cal no prendre’s gaire a la valenta allò que passi en aquesta festa:
· Del carnaval, no en facis cabal.
Fins i tot si ens hem deixat anar molt i hem acabat contraient matrimoni però no cal patir perquè
· Casament de Carnaval, casament que res val.
Perquè allò que passa per carnaval només té validesa legal i moral en el marc d’aquesta festa.
Ara, Carnestoltes és una festa que té un principi i un final molt marcats. I quan s’acaba tot torna a la normalitat. Així si continueu fent festa en Quaresma us titllaran de guillats:
· Pel boig, tot l’any és carnestoltes o
· El qui és carcamal, tot l’any fa carnaval.
I si no sabem parar, podem fer
· La fi d’en Carnestoltes, que vol dir acabar molt malament perquè al final del cicle festiu la figura del Rei Carnestoltes acaba cremada.
Per carnaval tot allò que durant la resta de l’any és mal vist o moralment reprovable es pot fer. Per això és fàcil de deixar-se anar als excessos de menjar, de beure, de la carn… Per això es diu:
· Per Carnaval, més vi que pa
· Pel temps de Carnestoltes, molt vi i molts poca-soltes’ o
· La carn que no es remou per Carnestoltes, no és carn, és fang.
Però tants excessos festius tenen un preu. I qui l’hagi de pagar segurament estarà trist, farà
· Cara de Dijous Sant però presentarà fets de Carnestoltes (es a dir un hipòcrita)
A vegades aquest preu és econòmic:
· El dimarts de Carnestoltes és un dia divertit: ens escura les butxaques i ens fa anar contents al llit.
I a vegades té forma de problema familiar:
· Quan el pare fa Carnestoltes, els fills fan Quaresma.
Però hi ha una seqüela on el refranyer posa un èmfasi especial: els embarassos no desitjats. Hi ha un bon reguitzell de dites que adverteixen que les conseqüències no són immediates, però sortiran al cap denou mesos:
· Els pecats de carnaval surten per Tots Sants
· Les ballades de carnaval, surten per Tots Sants’,
· Les bogeries que se sembren per carnestoltes, es cullen per Tots Sants
· Les bromes de carnestoltes per Tots Sants surten a la llum
· Les bromes de carnestoltes són penes de Tots Sants
· Rialles de carnestoltes, ploralles de Tots Sants
A més, antigament les consumacions i els embarassos sempre solien acabar amb un casament forçós:
· Carnaval amb la dona, Pasqua amb el capellà
· Amors de carnestoltes, casaments de revoltes

EL REBOST
Paraules valleres que no tenen traducció al castellà

· TRELLAT: Per definir aquest concepte s'ha de tindre molt d'ell, per no enganyar-se, o, la pròpia definició, deixarà de tindre'n. Sense dubte, quan dius o fas alguna cosa ben feta, en tens. Quan dius o fas una destrosa o animalada, no en tens. Paregut al seny quant a concepte, però l’ús és diferent. Perquè pot ser:

      * profit, “no fa res de trellat”. o
      * sentit: “diu coses sense trellat” Així tenim l'expressió: "Sense trellat ni forrellat  (Sense justificació, sense fonament, sense sentit) . "Has actuat sense trellat".
Però el meu concepte favorit és
      * “traure trellat” (Aclarir un assumpte. Arribar a alguna conclusió). Un concepte únic que jo trobe molt difícil de traduir “A eixa no li vas a traure trellat”, i et quedes més ample que llarg.
Destrellatat és la persona que no té trellat, i ja saps, “d’on no hi ha, no és pot traure”.

Per acabar diré que aplicat al temps actual, trellat és el que tanta falta ens fa a l’hora de fer política. Treballar amb trellat o gastar trellat impedix caure en postures dogmàtiques, permet el diàleg i ajuda a consensuar postures comuns en favor de la nostra terra i del futur dels nostres fills.

· MUDAT: Ben vestit, que porta una roba que no és la de feina o dels dies feiners “vestir de diumenge”, jo em mude per a les bodes o les situacions especials. Recorde dir-li a una castellana “que mudada vas hui”, i ella pensar que parlava d’una serp..
      * Expressions:
            -- Mudat com un margalló Molt mudat, molt ben vestit. A mi m’agradaria que en lloc d’eixes camisoles, eixos pantalonots i eixes sabatotes, anares vestit com el teu cosí Josep, que sempre va mudat com un margalló.
            -- Anar més mudat que unes Pasques [o un ginjol o que Pica-sàries]
            -- Anar mudat fins al capdamunt
            -- Anar mudat i tibat
            -- Anar[ o Estar] mudat de pontifical
      * Sinònims:
            -- Anar a les tres pedretes
            -- Anar de vint-i-un botó
            -- Anar de fil de cotó
            -- Anar fet un trenta-sis [o trenta-nou]
            -- Anar planxat com un caragol
            -- Anar fet un figurí [o pinzell]
            -- Anar en punt d'onze
            -- Anar en roba de diumenge
            -- Anar vestit com un senyoret

RECORD ALS NOSTRES AVIS
Frases de les nostre “avies”
Tots aquells que hem tingut o teniu la sort de gaudir dels vostres avis, hem escoltat centenars de vegades les mateixes frases i la mateixa cantarella, especialment de les nostres àvies. I tot i que també hi ha l'Àvia Moderna, aquesta que et diu
Gaudeix tu que ets jove i ves a donar la volta al món" o
Jo si tingués la teva edat tindria tres o quatre núvies per no avorrir-me",
el normal és tenir àvies més conservadores. Avui em disposo a rescatar un compendi de les frases més gastades, repetides, disparades i trepades per les nostres estimades àvies.
Qui no ha escoltat allò de:
· Tapa’t, que te constiparàs”, ja pots anar tapat en ple mes d'agost que a la teva àvia li semblarà que portes poca roba. Segur que no tens fred?
 i abans d’eixir de casa 
· ¿Què no agarres una jaqueta, o al menys un jersei?” 
· No vas molt curta/fresca”. Aquesta frase es la diuen a les nétes, i podia anar acompanyada de: 
o vestint així cap xic te pendrà en serio” o 
o no vas a trobar mai un nuvi decent”. 
o Una senyoreta seria no va besant-se en públic”
És la que avui també s'oposa que et tatúes o et posis pírcings, i ni se't passi vestir-te amb cuirs i transparències davant d'ella que li preguntarà d'amagat a la teva mare:
· la nostra xica no serà una pilingui?” i si eres home “
· el nostre Vicent es droga?”. 
Però si en alguna cosa es fan pesades és en el menjar:
· No vols un poquet més, no vols un poc de formatge/pernil/xorís....
· “Et prepari  una truita de 12 ous en un tres i no res”
· “vinga una altra culleradeta” 
· "T’has quedat en  fam?
· Te fregeix un ou?
Això ho diuen mentre t'estan omplint el plat amb la tercera ració d'olla.
És l'àvia que sempre vol que mengis fins al cansament.
La seva obsessió amb la nutrició seguia en frases com:
· Que prima/prim estàs”
· “no menges res”
· “a saber el que et donen de menjar en el treball/ universitat...”. 
· “Menja més, estàs en els ossos”.
És igual on menges i tant és que et posis fins a les celles de llenties davant d'ella, sempre li semblarà que estàs més desnodrit.
Però l'obsessió pel menjar abundant o perquè estiguis més plenet no és res comparada amb la mania que tenen amb el pentinat. 
· “Mira que pels portes nena, has eixit així al carrer?
· “deuries anar a la perruqueria”. 
La versió masculina era:
· eixa barba es de bruts, a veure si t’afaites”. 
I abans d’eixir de casa teniem que escoltar frases com:
· On vas? amb la que està caient ni se t’ocorre eixir de casa, si fa vent, plou, o neva, la teva àvia considera que eixir de casa no és una opció, encara que la seva vida depengui d'això.
I es posa en pla agorera: 
· Te vas a xopar”; o
· si vas a agarrar la bici “te vas a caure”; o
· si no te poses la servilleta “te vas a tacar”…
i el pitjor és que els seus superpoders visionaris fan que normalment encerti en les seves prediccions.
I quan vas a veure-la tens que escoltar frases com:
· No vens mai a veure a t’agüela,
· no sé res de tu,
· a veure si recordes que tens una agüela que te vol des de que vas nàixer y et canviava els bolquers cagats quan els teus pares se n’anaven de picos pardos”.
Ja pots visitar la teva àvia amb una freqüència 150 vegades superior a la del teu cosí, aquell que veus cada dos anys, doncs que la del cosí el recorda durant mesos, mentre que les teves visites setmanals passen desapercebudes.
I quan esposava en assumptes comparatius:
· Jo a la teva edat ja… tenia dos fills
· portava 5 anys treballant
· sabia cuinar un putxero sense mirar la recepta”. 
· En el ball del poble tenia cua per a ballar un pasdoble, però t’agüelo…” i la història podia seguir diverses hores.
Les àvies també tenen el seu costat presumit, ho demostren amb frases com: 
· No em facis una foto que estic molt lletja”,
· Amb lo guapa i fina que jo era, y ara mira en el que m’he quedat” o 
· Es nota que he anat a la perruqueria?” 
I quan es posava en assumptes de nuvis:
· Doncs la veïna ja coneix a la núvia del seu net, a veure quan em portes la núvia a casa” 
o la versió més casamentera:
· Coneixes a la filla de María la de la tenda de Ramón, que es neta de la Antonia y son pare es l’Anselmo, eixe que fa cases, doncs és monísima, deuries prendre algo amb ella que m’han dit que no té nuvi”.
Algunes a més ho diuen davant de la teva actual parella, i solen afegir: 
· A mi m’agradava més el teu núvi/núvia d’abans, era millor partit, els seus pares tenien més fanecades”. Era l’agüela Celestina.
També podíem trobar l’àvia condescendent:
· Jas cinc duros y que no te’ls veja ta mare"
La contestació a totes aquestes frases per part teva era un ¡¡¡AAABBBUUUEEELLLAAA!!! (amb cara de pòquer inclosa) i ella responia “
·        ¡Ay, no he dit res, aquest cap meu!” o millor encara “Total pel cas que hem feu”.
Segurament a molts vos vindrà al cap algunes versions més de frases de les vostres estimades, venerades, i entranyables àvies.
Espero humilment haver contribuït que hagueu recordat algun moment viscut al costat dels vostres avis, ja que sempre són, almenys per a mi, moments especials de les nostres vides. Perquè totes aquestes frases, ens les diuen perquè ens volen, i sabem que algun dia acabarem dient moltes d'aquestes frases als nostres néts.

dimecres, 13 de desembre de 2017

EL REBOST DE LA VALL (Programa 3_3.0)

EL CAFÈ DE PIPA 3.0(13-12-2017)
EL REFRANYER DE NADAL
Per Santa Llúcia, un pas de puça
Entre les dites i refranys més recurrents a principi del cicle festiu nadalenc hi ha el que fa referència al 13 de desembre (dia de Santa Llúcia). Aquest, connectat amb d’altres del mateix sentit, fa referència al moment de l’any i a un petit augment de la durada del dia: “per Santa Llúcia, un pas de puça”. El dubte, però, és clar. Per quina raó s’utilitza aquesta frase que significa que el dia creix quan, en canvi, per la diada de Santa Llúcia el dia encara disminueix?, ja que fins al solstici d'hivern, el 21 de desembre, o més ben dit l'endemà, no es fa realitat el que la frase enuncia.
Què ha succeït, doncs? Els nostres avis, no hi veien bé?
Cal explicar que el refrany és força antic i recull l'experiència pràctica –com ho fan bona part de tots ells– i d'observació dels nostres avantpassats, per als quals el solstici d'hivern en el calendari astronòmic s'esqueia dos dies abans de Santa Llúcia, o sia, l'11 de desembre. Com pot ser això?, ens preguntarem. L'explicació és ben senzilla.
L'home ha volgut fixar sempre el pas del temps per tal de regular la seva vida, la seva feina..., i poc a poc, amb els segles, cada cop ha anat millorant aquest còmput. Un dels calendaris que més vigència ha tingut en el món occidental –per no dir Europa– ha estat l'anomenat «julià», en honor a qui fou el seu impulsor, Juli Cèsar. Però aquest calendari va anar produint, amb el pas dels anys, un considerable distanciament entre el calendari astronòmic i l'oficial, de fins a deu dies, que no es corregí fins al 1582, quan entrà en vigor el calendari «gregorià», que encara avui utilitzem, fruit de la reforma impulsada pel papa Gregori XIII.
El refranyer, que no cerca veritats absolutes ni científiques irrefutables, ho arrodoneix dient que
A més, aquest refrany, cal dir-ho, el podem trobar acompanyat de tota una tirallonga de refranys encadenats, que fan referència a aquest progressiu allargament de les hores de llum. El més escoltat és aquest:
«Per Santa Llúcia, un pas de puça;
per Nadal, un pas de pardal;
i per Reis, ase és qui no ho coneix»,

tot i que encara en podem trobar alguna versió més llarga que fa un bon repàs a tot el cicle de festes del començament de l'hivern:

      «Per Santa Llúcia, un pas de puça;
per Nadal, un pas de pardal;
per Sant Esteve, un pas de llebre;
per Ninou, un pas de bou;
per Reis, un pas d'anyell;
per Sant Antoni, un pas de dimoni.»

I si després d'haver escoltat tot això sobre refranys referents a aquesta festa, encara us voleu fer l'orni, no teniu més que exclamar: «Com si em diguessis Llúcia», que no vol dir altra cosa que «no ho entenc» o «no sé de què –o de qui– em parles».
Clar que no podem acabar aquest apartat sense desitjar-vos un «Santa Llúcia us conservi la vista i la claredat!», fent referència tant a les malalties per a les quals s'invoca la seva protecció, com a l'enteniment i al bon judici –ben mancats en els nostres dies.

EL REBOST
Paraules valleres que no tenen traducció al castellà
DESFICI.- Moltes vegades diem: estic desficiós, i no sé com traduir aquest concepte. Un terme que segons el Diccionari Normatiu Valencià significa:
Agitació causada per un mal físic o moral.
Per a mi és una agitació inquieta, un “run-run” de no saber per on tirar. Designa una sensació poc concreta . Es tracta d'una barreja entre angoixa, avorriment i malestar, psicològic, i de vegades, gairebé físic.
És la sensació de no estar a gust enlloc, de voler fer alguna cosa i no saber què, i al mateix temps no tenir ganes de res. Estar impacient.
“El malalt ha passat la nit molt desficiós”.
Però normalment els vallers el gasten en eixos moments que estem a casa, avorrits, sense cap pla, matant les hores. 
El més paregut en castellà seria “desazón o desasosiego”, però no és el mateix.

MALÍCIA: És una mena de ràbia que et fot i una paraula que tot i tindre traducció, nosaltres li donem un altre sentit a la “malicia” castellana. Tindre malícia a algú, en aquest cas és més paregut a mania.
Jo el que vull és que siguin feliços, no els tinc cap malicia.
Quan diem: tenir malícia (a algú)  Tenir-li mala voluntat.
A més a més d’aquest sentit, malícia té altres significats semblants:
·  coneixença del mal (És un xicot sense malícia);
·  propensió a pensar mal (No sap què és malícia);
·  destresa a fer el mal (Un engany fet amb molta malícia);
·  picardia, murrieria (Un somriure amb una ombra de malícia).

ANTEMA: Per exemple: ” Quina antema de tio” o ” me dona molta antema” Fa referència a un sentiment de ràbia dirigit cap a algú, però sense odi.
Ser un antemós. Quan al voltant nostre tenim a eixa persona pesada, molesta que no para mai i no sabem com treure'ns-la de damunt li diem que és un antemós-osa. Impertinent. “Para ja, antemós!”

COENTOR: Quan sentim la paraula coent ens ve enseguida el significat de picor o coentor “escozor”, per exemple picor als ulls. O si mengem un coentet.
Però aquí a la Vall l’emprem moltes vegades per referir-nos a gent que gasta molts diners en roba i no sap combinar-la. Que t’etiqueten de coent és el pitjor que et pot passar. És el superlatiu de la vulgaritat, del mal gust, la màxima expressió de la falta de criteri, el voler aparentar sense ser.  “Mira que coenta va!”

Objectes que abans eren imprescindibles
EL DAVANTAL
Per a la majoria de les persones es tracta d'una peça de cuina avorrida o fins i tot ridícula que molt pocs estan disposats a utilitzar; però, el davantal solia ser més important del que et podries imaginar.
Antigament, era una peça indispensable per la mestressa de casa de qualsevol família.
L'ús principal del típic davantal de l’àvia era el de protegir la peça que vestien en aquest moment a causa de que només es tenia uns quants vestits i era menys dolorós i molt més fàcil rentar els humils davantals que els vestits.
Però a més d'això, també s'utilitzaven per a moltes altres coses.
· Eren increïblement útils a la cuina, s'utilitzaven com manyoples per agafar els recipients encara calents del forn sense haver d'estar amb un drap de cuina sempre a mà.
· Eren perfectes per eixugar les llàgrimes dels més menuts de la casa i en algunes ocasions, fins i tot eren utilitzats per netejar algun que altre nas i orella bruta.
·  Des del galliner, el davantal s'utilitzava per portar els ous fins a la cuina.
· Quan venia algú de visita, l'infravalorat tros de tela es convertia en el lloc perfecte perquè s'amaguessin els xiquets més tímids, i quan feia fred, les nostres àvies els feien servir per protegir-nos els braços.
· Les branquetes amb les que s'encenien les estufes de llenya també eren transportades en aquelles peces tan útils. I després, agitat sobre el foc, feia de ventall.
· També van netejar i van assecar moltes fronts plenes de suor després de passar tot el dia al costat dels fogons.
· Des del hort van portar tot tipus de verdures fins a la cuina. Durant la tardor el davantal era utilitzat per a transportar les pomes que havien caigut dels arbres.
· Quan algú arribava inesperadament, era sorprenent la rapidesa amb que el vell davantal podia treure la pols dels mobles.
· L'àvia també ho feia servir per col·locar a la finestra la coca acabada de sortir del forn, perquè es refredés.
· Gairebé tots tenien butxaques, així també servien per a guardar les claus, el mocador o el moneder.
· El color i model va ser canviant amb el temps, al principi gairebé tots eren negres i sense pitrera, mes tard van ser canviant a colors i formes diferents.
Passaran molt anys, abans que sigui inventada una peça que reemplaci al vell davantal que tan útil els va ser a les nostres àvies en el seu moment i que faci tantes funcions. En l'actualitat s'ha modificat molt el seu disseny i fins i tot a moltes llars s'ha deixat d'usar aquesta peça, donant pas al xandall.

Expressions valleres plenes de vida, espontaneïtat divertida i certa saviesa natural.
Actualment tot sembla pasteuritzat, artificial, plastificat, com de laboratori. Potser som ja una espècie de laboratori, com les gallines.
M'explique. La gent jove no ho heu viscut massa (o potser no gens) però quan jo era un xiquet i encara un adolescent, el meu entorn era relativament rural i el valencià que aleshores se sentia era molt més espontani, lliure, natural i rialler que el que sentim ara.
Era d'una expressivitat genial, transida d'una llibertat interior que ara la veu desubstanciadora i martelladora de les TVs ha deteriorat com tantes altres coses.
Em fa l'efecte que la pressió de les TV i dels castellanoparlants ha fet que els valencianoparlants ens reprimim i no parlem d'una manera esplaiada, sinó com a la defensiva i en tensió, i això ens ha tret naturalitat i expressions "de soca".
El context rural dels 60 era ignorant i sovint primari, idiota i mesquí, però alhora graciós, espontani, natural, càlid, entranyable.
Uns exemples:
· Les discussions entre xiquets i encara entre adolescents, tenien una sèrie de retafiles de respostes i contrarespostes ritmades segurament ensenyades i aconsellades per avies, mares i ties.
Per ex.:
* Tinc set.
o   Pixa i beu al gallet
o   Pixa i beuràs calentet
*  Tinc fred.
o   Arrima't a la paret i tira't un pet
*  Tinc calor
o   Arrima't al ponedor (o al comedor).
*  Tinc fam.
o   Pega un bram.
*  Vas a on?
o   A on caga Ramon.
*  Mentira.
o   Cadira.
o   Agarra un cagalló i estira!
*  Vols friduixes?
o   Què són friduixes?
o   Lo que tinc entre les cuixes.
*  Vols morrondons?
o   Què són morrondons?
o   Lo que tinc en els collons.
*  Vols minse?
o   Què és minse?
o   Catorze burros i tu quinze.
*  Tu saps lo que és pena?
o   Què?
o   Carregar pes en l'esquena.
*  Quan algú diu "entonces", li ixes al davant i li dius:
o   Els collons m'espolses.
*  Mira quina taca,
o   alça petaca! (al temps que li toques la barbeta)
*  En vols un?
o   De què?
o   De cagalló com el puny.
*  De veres, de veres?
o   De veres, com si menjares peres i les cagares senceres.
*  Quin número va després del 20?
o   El 30.
o   Qui no caga rebenta.
*  Vint i vint, quant fan?/
o   Quaranta./
o   Quan ton pare pixa ta mare canta.
*  Que farem?
o   Foc o fugirem.
*  Què fem?
o   De la palla fem
*  Quina manera de patir
o   Patir? “Pa” tir el que li pegaren a Kennedy.
*  Què
o   Conca en cafè
*  A vegades...
o   Els bous peguen cabotades
*  Cada cosa al seu temps
o   I els naps a l’Advent
o   I les figues a l’agost
*  Quina hora és?
o   L’hora d’ahir a estes hores i un dia més
*  Ja vorem...
o   Que diuen els cegos
*  Què passa?
o   Un burro per la plaça
*  I tu que mires
o   Els pets que te tires
*  I tu que vols?
o   Merda amb caragols
*  Allí què portes?
o   I a tu què t'importe?
o    La camisa que tu portes!
o    Més bonica que la teua, que tu no en portes!
*  No em dóna la gana!
o   Toca la campana!
o   Mitja p'a tu i mitja p'a la teua germana!
*  Bona nit!
o   Totes les puces p’al teu llit!
o   I la més grossa p’al teu melic!
*  On està la mare?/
o   Se l’emportada un frare.
*  On estàs?/
o   Darrere del nas
*  Parle jo o passa un carro?
*  Xé, on vas?/
o   A fer-los vindre.
*  Qué hi ha de postres?/
o   El cul que m'amostres.
*  Endevina, endevinalla que té el rei dins la bragueta:
o   dos bales i una escopeta
*  Per on passa el tren?/
o   Per la via./
o   Morros de porc que jo ja ho sabia
o   Bobo, que ja ho sabia!!!
*  Per on passa l'avió?/
o   Pel cel./
o   Calla, bobo, que ja ho sé!!!
*  La lluna té gallerufa/
o   Qué ès gallerufa?/
o   Tres pets i una llufa.
*  A l’eixir te calfaran!
o   Qui?
o   La formigueta del camí!
*  Salut
o   I força al canut

· Les expressions de confiança entre gent adulta, com la mala llet dels carreters dient a algú (amb falta de respecte):
*  "Tu, cara-d'hòstia!" (redona, blanca, pulcra).
O el més tranquil:
*  "Ei, caracollons, afanya't!".
Hi ha més “cares”:
*  “cara(de)fogassa” (ampla, redona),
*  “cara de beniteta” (amb molles no massa grans).
O també
*  “papada de canonge”.

· Més expressions de confiança:
*  “Allà vas, cabàs!” (Es diu de les accions fetes impetuosament, irreflexivament, i que no poden ser parades una vegada s'han iniciat).
*   "Tu voràs,
*  ja t'apanyaràs, (és cosa teua)
*  jo ja t'he avisat!". (Bé ho farem com tu diu, anirem; però després no hem digues que no t’he avisat)
*    “P’a cagar-se i no torcar-se”, (Volem dir que una situació donada és molt sorprenent i inesperat)
*  “és massa p’a la carabassa”. (Expressió usada per indicar que allò que parlem considerem que, o bé és excessiu per a nosaltres tant física com intel·lectualment, o bé és inacceptable per a la nostra manera de pensar, o simplement ens sembla inadmissible)
*    “Tira!, no t’acalores!”
*  I això com se diu?
o   Ai, ho tinc a la punta de la llengua, però ara no me ve…

· Una cosa que no val res (gran decepció):
“Una merda empaquetada!”,
*  “una caguerada en floretes!”.

· Algú amb sòlids prejudicis o que no veu les coses és un
*  “merda a l’ull”.

· Els noms “naturals” de fruits i animals per als aparells sexuals:
*  pardal, xufa, piu, peliu, figa, cacau, moniato, castanyes, ous, carxofa, petxina, clòtxina…

· La meva àvia engronxant-nos:
*  “Una, dos i tres, panxa, cul i sès!”.
· Cantant
*  “La Xata melenguera / huit, nou, deu / com és tan fina? Trico-trico-tri / Com és tan fina?…” ballant movent la cintura.
· O l’altra
*  “la meua xiqueta és l’ama / del corral i del carrer / de la figuera i la parra / i de la flor del taronger” per fer-nos dormir.

· Els insults també “naturals”
*  “Borinot!”
*  “Animal de séquia!”,
*  “Carabassa!”,
*  “Moniato!”,
*  “és una figa-flor”,
*  “està afigat”…
*  O “grillat”
*  “faverol” o “Afavat” (de “fava”, és a dir “apardalat”, “afigat”):
*  “Tararot”.

· Noms per a dir neci.
*  “Fer el borinot” (fer l’idiota).
*  “Li falta un bull (per rematar)”.
*   “Unes ties cacaueres” o “ravaleres” (enredradores i cridaneres),
*  “la güela matussera!” (que fa desficacis i embolics). 
*   “Mèndul”: apardalat, que li la peguen.
*   -No me la pegaràs tu a mi!
*   O: Hi has, coca! (per parlar), que és com dir t’ha eixit el tret per la culata.
· Les veïnes:
*  Ara sí que me l’ha pegada, esta!
*  Té unes raons d’agüela (=àvia), és a dir, molt cavil·lades i poc d’esperar per a la seva edat i poca experiència.
· Ma mare:
*  Quines eixides té! (eixides = respostes curioses, pintoresques o enginyoses, com “sorties” en francès).
· O ma tia:
*  Afanya’t mustio-l’ou!
· Les comares:
*  Això, en un punt està fet.
· Jugant a la baralla:
*  “Has fet garrama!” (trampa).

· De matinet, les pescateres amb un carret venent el peix:
Xiqueeeteees!, que el duc (o el tinc) fresquet! Maaabres! Pagell! Sardina fresca, gambes!...".

· Algunes paraules curioses:
*  “Miquinòria”, alguna cosa insignificant o menyspreable.
*  “Arreu”: Es gent molt arreu (de qualsevol manera). Ho tira i ho té tot arreu (escampat).
*  Espiritat: anar de qualsevol manera, com possès per un mal esperit.
Despitralat: Amb el pit a l’aire.
*  Despenjollat: li cauen els penjolls, les molles de carn flàccida.
*  Desbotifarrat: esventrat
*  Abotifarrat: embotit.
*  “Una fotracada de”, equival al principatí “fotimer”: un munt o un fum de…
*  Encalar la pilota dalt la teulada. Empomar-la.
*  Fer la cameta (traveta) a un altre perquè caigue.
*  Fer coveta: quan s’amaguen sota un llençol o flassada o mantell.

· Parlar bé, amb exactitud i propietat:
*  Arruixar” el carrer… o les plantes (amb un arruixador). “Regar” és a través de canals, per terra, però eixir al carrer amb un poal perquè no s’alce la polseguera, i, amb la mà, escampar l’aigua és “arruixar”. 
*  Esclafir” (a riure). Mixtos esclafidors i coets borratxos per als xiquets. “(No jugueu amb foc que) vos pixareu al llit”.
*  Rentar. Rentar (no netejar) casa. Rentar és amb aigua. La cara es renta, com el monyo (=cabells). Renta’t les mans!. Els plats s’escuren. La pols i la taula es torquen (com el cul).
*  La fruita de l’arbre o les flors de la planta es cullen sempre, mai no “s’agafen”. Si les prens de terra, s’arrepleguen.

· Els tocs del campanar, a voltes tocaven a mort (deien): "
*  Que qui s'ha mort?
*  No ningú: un foraster.
*  Si la gent "manegueta de cuina" preguntaven
*  "I de què s'ha mort?", els responien:
*  "D'un mal de morir".
*  Quan no ho sabien deien:
*  "D'un còlic miserere" (nom popular de la peritonitis perforada).
*  Les malalties tenien noms populars com
o   "pèl de mamella" (mastitis),
o   "cinc de copes" (síncope),
o   "electrocusió" o "patatús"...
o    “Caure (o tombar) de tos” i “trencar-se la crisma” (trencar-se el cap).

· Personatges populars. Gent pelant-se:
*  "Eixe (o eixa) és un(a) manegueta de cuina". Un manegueta de cuina era un "romancero" (parlador, xerraire)
*  o una "soriera" que anava de casa en casa contant coses d'uns o d'uns altres (sovint coses que havien sentit, inexactes, tergiversacions, exageracions...), que acabaven en tota classe d'embolics i amb algú o alguna presentant-se en casa del manegueta i dient-li:
o   "Escolta tu, què vas dient per ahí de mi..." (demanant explicacions). Al final tots acabaven barallats, i hi havia gent que no se saludaven pel carrer:
o   "En eixa jo no me parle, la vaig aviar a pastar fang".
o   “-M’a lo que m’ha dit! La tia bagassa!”
o   Quan ho vaig contar es van quedar: a quadros, de pasta de moniato…).

· Algun home del carrer que a voltes cantirolejava (o cantussejava) l'Himne espanyol amb una lletra inventada, ridiculitzadora (potser eren de família republicana?, sonava a venjança verbal-artística mig autoreprimida):
*  "Arriba espanya, mon pare té una canya p'a pegar-te al cul, perquè eres un gandul..."

· La psicologia nacional autocentrada. 
*  El cunyat del meu avi, espontani, indignat perquè alguns pares valencians parlaven en castellà als fills, als anys ‘60s:
o   “Què vol dir, això?
o   On s’ha vist?”.
*  Hi havia: 
o   els valencians ("valencians i catalans, cosí-germans"),
o   els "xurros" (generalment referit a aragonesos o de comarques no-valencianoparlants del PV, però també a voltes simplement a valencians de muntanya, i per als castellonencs més radicalitzats: "En passar la via, tots xurros") 
o   i els "castellans" (un andalús era també un castellà perquè parlava en castellà i venia dels regnes "de Castella"). Els primers xiquets que venien de l'Espanya profunda a voltes ens deien:
ü "Pero qué habláis, francés?".
o   "Els xurros, com són tan xurros, al cresol diuen "candil", a la finestra "ventana" i al julivert... "perejil"!".

· L’ avi -dient a la dona quan els llauradors acabaven la faena o venien a saludar-lo:
*  "Centeta, amanix el cafè i rebenta’l amb conyac!" ("rebentat" era el que ara diuen "carajillo"
O també, dient als gendres:
*  "Pepito, tira un parell de coets p'a que sàpien que encara estem vius".
"M'ha deixat amb els collons penjant!" (=m'ha pelat, me l'ha pegada).

· Home de negocis, amb vista, als anys ‘60s ja preveia la societat “multiculti”, i tenia aquest xerratòrum amb la dona, els dos “sobreactuant”, segons l’estil tradicional de parlar quan dos no estaven molt d’acord en un tema:
*  Centeta, arribarà un dia que ací vindrà gent de tot lo móoooon!
 (Com enfadada, replicanta:)
*  –Ua! I a què han de vindre ací, quina faena tenen? Pxxx!

· O aquell avi que no volia tindre tele, i tota la família el consideràvem "un home antic". Però simplement era un visionari incomprès, un dissident que no sabia expressar-se prou perquè era mig analfabet, havia nascut llaurador o havia dut ramals des de les muntanyes a la costa durant la seua adolescència.
*  Quan li preguntàvem per què no volia tindre tele, ens responia que
o   perquè allí no eixien més que "borinots".
o   "Vos faran creure que els burros volen". Com així ha estat. Aqauell avi era un filòsof.

· Per acabar l’evolució d’unes paraules
*  “Menenfot”, el que avuí els diuen: “pasota” (Me’n fot de tot = Passe de tot).
*  Abans “superman” es deia “milhòmens” i les autopistes, anomenades en una obra de teatre “supercaminals”, més antigament eren els camins reials i els caminassos.
*  “Van caure en tirereta”. Ara es diu “en sèrie”.